viernes, 9 de noviembre de 2012



És el seu perfum. Un perfum no de Madame Bovary, no de Femme Fatale, només el perfum d’ella. El perfum d’una dona que sent enyorança, el perfum d’una dona somiadora, d’una dona que desitja. Si et creues amb ella pel carrer i la seva cabellera, assotada per la brisa d’entre dues persones t’obliga a olorar el perfum, podràs sentir tot això o bé no sentiràs res. Però ella, impregnada per aquest perfum indeterminat no l’importa, res no l’importa, ella sols viu, sense adonar-se’n de l’impacte del seu perfum. És un rastre per a seguir; les mans oloroses, els cabells, la roba, el coll... Aquell coll perfumat, calent, llarg. La pell blanca, els llavis rosats, les mans allargades. La cabellera brillant, aparença de bellesa grega però amb intencions rebels, alliberadores, a contra-corrent. 
Ell se la creua, olora el perfum de la seva pell, de la seva existència. Sent la sublimació del perfum, l’onada de les emocions i dels sentiments de la propietària d’aquest. Veu les seves mans, té dits de pianista, la mirada profunda.
Passen dies, setmanes en els quals sembla que olori el perfum per tot arreu. Es gira, observa com quelcom obsessiu fins que diu prou. Arriba el límit. El seu perfum el desequilibra, comença a escriure:
“És el seu perfum. Un perfum no de Madame Bovary...”


Es su perfume. Un perfume no de Madame Bovary, no de Femme Fatale, sólo el perfume de ella. El perfume de una mujer que siente añoranza, el perfume de una mujer soñadora, de una mujer que desea. Si te cruzas con ella por la calle y su cabellera, azotada por la brisa entre dos personas te obliga a oler el perfume, podrás sentir todo esto o bien no sentirás nada. Pero a ella, impregnada por este perfume indeterminado, no le importa, nada le importa, ella sólo vive, sin darse cuenta del impacto que produce su perfume. Es un rastro que seguir; las manos perfumadas, el pelo, la ropa, el cuello... Ese cuello perfumado, caliente, largo. La piel blanca, los labios rosados, las manos alargadas. La cabellera brillante, apariencia de belleza griega pero con intenciones rebeldes, liberadoras, a contracorriente.
Él se la cruza, huele el perfume de su piel, de su existencia. Siente la sublimación del perfume, la oleada de las emociones y de los sentimientos de la propietaria de este. Ve sus manos, tiene dedos de pianista, la mirada profunda.
Pasan días, semanas en las que le parece oler el perfume en todas partes. Se gira, observa como obsesivo hasta que dice basta. Llega al límite. El perfume lo desequilibra, comienza a escribir:
''Es su perfume. Un perfume no de Madame Bovary..."